[go: up one dir, main page]
Vés al contingut

Dziga Vértov

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaDziga Vértov

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement2 gener 1896 Modifica el valor a Wikidata
Białystok (Imperi Rus) Modifica el valor a Wikidata
Mort12 febrer 1954 Modifica el valor a Wikidata (58 anys)
Moscou (Unió Soviètica) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortcàncer Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Novodévitxi Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióguionista, director de fotografia, muntador, director de cinema, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1917 Modifica el valor a Wikidata -
GènereDocumental Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeElizaveta Svilova (1929–1954) Modifica el valor a Wikidata
GermansMikhail Kaufman
Boris Kaufman Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0895048 Allocine: 4335 Allmovie: p115367 TMDB.org: 95111
Musicbrainz: f52e2c70-de8c-4785-997b-54d9ece9c85a Discogs: 325076 Find a Grave: 23752761 Modifica el valor a Wikidata

Dziga Vértov (en rus, Дзи́га Ве́ртов, en ucraïnès, Дзи́ґа Ве́ртов, Dzyga Vértov) és el pseudònim de Denis Arkad’evič Kaufman[1] (Bialystok, actual Polònia, 2 de gener de 1896 – Moscou, 12 de febrer de 1954[1]), va ser un director de cinema avantguardista soviètic, autor d'obres experimentals i teòric del cinema.[2]

Les seves pràctiques i teories de rodatge van influir en l'estil cinéma vérité de la realització de pel·lícules documentals i en el Grup Dziga Vertov, una cooperativa radical de realització de cinema que va estar activa des de 1968 fins a 1972. Va ser membre del col·lectiu Kinoks, amb Elizaveta Svilova i Mikhail Kaufman.

És conegut per obres com Txelovek s kinoapparàtom (“L'home amb la càmera”, 1929), que va revolucionar el gènere documental, del qual se’l considera un dels primers creadors. A l'enquesta de Sight & Sound de 2012, els crítics van votar aquesta obra de Vertov (1929) com la vuitena millor pel·lícula mai feta.[3]

Alguns dels seus altres films són Godovščina revoljucii («L’aniversari de la revolució», 1919), Šagaj, Sovet! («Endavant, soviet!», 1926), Šestaja Čast’ mirva («La sisena part del món», 1926) i Tri pesni o Lenine («Tres cançons sobre Lenin», 1934), d’intenció propagandística.

Els germans menors de Vertov, Boris Kaufman i Mikhail Kaufman, també van ser destacats cineastes, igual que la seva dona, Yelizaveta Svilova.[4]

Biografia

[modifica]

David Àbelevitx Kàufman va néixer el 1896 en una família jueva a Bialystok, ciutat llavors pertanyent a la Rússia tsarista i actualment part de Polònia. Va estudiar música al conservatori de Bialystok fins que la seva família, fugint de l'avenç de l'exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial, es va traslladar a Moscou el 1915.[5]

Poc després es van instal·lar a Sant Petersburg, on Kaufman va iniciar la carrera de Medicina i va començar a escriure, tant poesia com narracions satíriques i de ciència-ficció. Interessat pel futurisme rus, va adoptar el pseudònim de Dziga Vértov, que significa «gira, baldufa» en ucraïnès.[6] Va russificar el seu nom i patronímic jueu, David Abelevich, a Denis Arkadievich en algun moment després de 1918.[7]

El 1918, després de la revolució, el Comitè del Cinema de Moscou el va contractar per treballar a Kinonedélia («Setmana de cinema», setmanari cinematogràfic sovièticvde notícies d'actualitat), a Moscou. Va treballar muntant noticiaris cinematogràfics durant tres anys. Entre els seus companys estaven Lev Kuleixov, que per aquells anys estava portant a terme els seus famosos experiments de muntatge, i Eduard Tissé, futur càmera d'Eisenstein.

La seva primera pel·lícula com a director va ser L'aniversari de la Revolució (1919), seguida de La batalla de Tsaritsin (1920), El tren Lenin (1921) i Història de la guerra civil (1922). En aquestes pel·lícules, Vértov va explorar les possibilitats del muntatge, ensamblant fragments de pel·lícula sense tenir en compte la seva continuïtat formal, temporal ni lògica, buscant sobretot un efecte poètic que pogués impactar als espectadors.

El 1919, Vértov i altres joves cineastes, entre els quals es trobava la seva futura dona Ielizaveta Svílova, van crear un grup anomenat Kinoki ("Ulls de cinema").[8] Més tard se'ls uniria un dels germans de Vértov, Mikhaïl Kàufman, operador cinematogràfic. Entre 1922 i 1923, Vértov i Svílova van publicar diversos manifestos en publicacions d'avantguarda, desenvolupant la seva teoria del cinema ull, un precedent del cinema veritat.

Vértov i els altres membres del grup rebutjaven qualsevol dels elements del cinema convencional: des de l'escriptura prèvia d'un guió fins a la utilització d'actors professionals, passant pel rodatge en estudis, els decorats, la il·luminació, etc. El seu objectiu era captar la «veritat» cinematogràfica, muntant fragments d'actualitat de manera que permetessin conèixer una veritat més profunda que no pot ser percebuda per l'ull. Segons el mateix Vértov, «fragments d'energia real que, mitjançant l'art del muntatge, es van acumulant fins a formar un tot global», permetent «veure i mostrar el món des del punt de vista de la revolució proletària mundial».

El 1922 va fundar el grup Kinoglaz i va començar la sèrie de noticiaris Kinopravda («Veritat cinematogràfica»). En la sèrie Kinopravda,[9] Vértov va filmar tota mena de llocs públics, a vegades amb càmera oculta i sense demanar permís. El més famós noticiari va ser Léninskaia kinopravda, que mostrava la reacció a la mort de Lenin el 1924. El grup Kino-Pravda va començar la seva feina en un soterrani al centre de Moscou, la humitat del qual dificultava la seva feina.[10] El 1923, Vertov es va casar amb la seva col·laboradora de tota la vida Elizaveta Svilova.[11]

Durant els anys 20 va rodar diverses pel·lícules, però destaca sobretot Txelovek s kinoapparàtom (Человек с киноаппаратом, «L'home amb la càmera», 1929). Txelovek s kinoapparàtom mostra un dia en la vida d'un operador soviètic, dedicat a filmar una ciutat soviètica des de l'alba fins a la nit. S'ha relacionat amb una modalitat de documentals urbans que va tenir èxit en l'època, les «simfonies de grans ciutats», exemplificades per pel·lícules com Berlín, simfonia d'una gran ciutat (1927), de Walter Ruttmann, o Pluja (1929) de Joris Ivens.

El maig de 1927 Vertov es va traslladar a Ucraïna, i el moviment Cine-Eye es va trencar.[12] L'exitosa carrera de Vertov va continuar fins als anys trenta. Entusiasme: Symphony of the Donbass (1931), un examen sobre els miners soviètics, és una "pel·lícula sonora", amb so gravat al lloc i aquests sons mecànics entrellaçats, produint un efecte simfonial.

Tres anys més tard, Tres cançons sobre Lenin (1934) mirava la revolució amb els ulls de la pagesia russa. Des de juliol de 1934 es va mostrar en projeccions privades a diversos funcionaris soviètics d'alt rang i també a estrangers destacats com HG Wells, William Bullitt i altres, i es va projectar al Festival de Cinema de Venècia l'agost de 1934.[13] El 1938 es va estrenar una nova versió de la pel·lícula, que inclou una seqüència més llarga per reflectir els èxits de Stalin al final de la pel·lícula i deixant de banda imatges dels "enemics" d'aquella època. Amb l'auge i la sanció oficial del realisme socialista el 1934, Vertov es va veure obligat a reduir significativament la seva producció artística personal. Lullaby és potser l'última pel·lícula en què Vertov va poder mantenir la seva visió artística, es va estrenar el 1937.

Dziga Vertov va morir de càncer a Moscou el 1954.[14]

Influència i llegat

[modifica]

El que distingeix a l'obra de Vértov és la voluntat de realitzar una anàlisi marxista de les relacions socials mitjançant el muntatge. A més, Txelovek s kinoapparàtom posa l'accent en el procés de producció i consum del cinema (rodatge, muntatge i contemplació). Després de la seva última obra d'importància, Tres cants sobre Lenin (Tri pesni o Lénine, 1934), Vértov va ser relegat pel sistema estalinista a la producció de noticiers convencionals.

El llegat de Vertov encara és viu avui dia. Les seves idees tenen ressò al cinéma vérité, el moviment de la dècada del 1960 que porta el nom de Kino-Pravda de Vertov. Les dècades de 1960 i 1970 van veure un renaixement internacional de l'interès per Vertov.[15]

L'estil independent i exploratori de Vertov va influir i va inspirar a molts cineastes i directors com el situacionista Guy Debord i empreses independents com Vertov Industries a Hawaii. El grup Dziga Vertov va agafar el seu nom. El 1960, Jean Rouch va utilitzar la teoria del rodatge de Vertov per fer Crònica d'un estiu. El seu company Edgar Morin va encunyar el terme cinéma vérité quan va descriure l'estil, fent servir la traducció directa de KinoPravda de Vertov.

El moviment del cinema lliure al Regne Unit durant la dècada de 1950, el cinema directe a Amèrica del Nord a finals de la dècada de 1950 i principis de la dècada de 1960 i la sèrie Candid Eye al Canadà a la dècada de 1950 partien essencialment de Vertov.[16]

Aquest renaixement del llegat de Vertov va incloure la rehabilitació de la seva reputació a la Unió Soviètica, amb retrospectives de les seves pel·lícules, obres biogràfiques i escrits. El 1962 es va publicar la primera monografia soviètica sobre Vertov, seguida d'una altra col·lecció, "Dziga Vertov: articles, diaris, projectes". El 1984, per recordar el 30è aniversari de la mort de Vertov, tres organitzacions culturals de Nova York van presentar la primera retrospectiva nord-americana de l'obra de Vertov.[17]

El teòric dels nous mitjans Lev Manovich va suggerir Vertov com un dels primers pioners del gènere cinematogràfic de bases de dades en el seu assaig Database as a simbòlica.

El treball de Vertex ha inspirat a l'artista i cineasta notable William Kentridge.[18]

Filmografia

[modifica]
Joguines soviètiques

Pel·lícules perdudes

[modifica]

Algunes de les primeres pel·lícules de Vertov es van perdre durant molts anys. Només es coneixien 12 minuts del seu 1918 Aniversari de la Revolució; el 2018, l'historiador del cinema rus Nikolai Izvolov va trobar pel·lícula perduda a l'Arxiu de cinema documental i fotogràfic de l'Estat rus i la va restaurar.[19] El 2022 va reconstruir una altra pel·lícula perduda, 1921 La Història de la Guerra Civil utilitzant materials d'arxiu.[20]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 «Dziga Vertov». GEC. [Consulta: 19 febrer 2021].
  2. ↑ Peter Rollberg. Historical Dictionary of Russian and Soviet Cinema. US: Rowman & Littlefield, 2009, p. 731–735. ISBN 978-0-8108-6072-8. 
  3. ↑ «Sight & Sound Revises Best-Films-Ever Lists». , 01-08-2012 [Consulta: 1r agost 2012].
  4. ↑ McClane, Betsy A. A New History of Documentary Film. 2a edició. Nova York: Bloomsbury, 2013, p. 42, 47. 
  5. ↑ Kemp, Philip. Cine, toda la historia (en castellà). Barcelona: Blume, 2016, p. 61. ISBN 9788498018912. 
  6. ↑ Documentary Film: A Very Short Introduction: A Very Short Introduction by Patricia Aufderheide; Oxford University Press, 28 November 2007, page 37
  7. ↑ Early Soviet Cinema; Innovation, Ideology and Propaganda by David Gillespie Wallflower Press London 2005, page 57
  8. ↑ Sánchez Noriega, José Luis; Gubern, Román. Historia del cine: teoría y géneros cinematográficos, fotografı́a y televisión. Nueva edición. Madrid: Alianza, 2006. ISBN 978-84-206-7691-3. 
  9. ↑ McLane, Betsy A. A New History of Documentary Film: Second Edition. A&C Black, 5 abril 2012, p. 44. ISBN 978-1-4411-2457-9. 
  10. ↑ Leyda, Jay. Kino: A History of the Russian and Soviet Film, With a New Postscript and a Filmography Brought Up to the Present (en anglès). Princeton University Press, 21 agost 1983. ISBN 978-0-691-00346-7. 
  11. ↑ Penfold, Christopher. «Elizaveta Svilova y el cine documental soviético». University of Southampton Institutional Research Repository. Arxivat de l'original el 2019-08-28.
  12. ↑ Hicks, Jeremy.. Dziga Vertov : defining documentary film. Londres: I.B. Tauris, 2007, p. 55. ISBN 9781435603523. OCLC 178389068. 
  13. ↑ MacKay, John. «Allegory and Accommodation: Vertov's Three Songs of Lenin (1934) as a Stalinist Film». A: Ioffe. Russian Avant-Garde and Radical Modernism: An Introductory Reader. Academic Studies Press, 2012, p. 420. ISBN 9781618111425. 
  14. ↑ Wakeman, John. World Film Directors: 1890-1945 (en anglès). H.W. Wilson, 1987, p. 1125. ISBN 978-0-8242-0757-1. 
  15. ↑ Barnouw, Erik. «Dziga Vertov – Director – Films as Director:, Publications». www.filmreference.com.
  16. ↑ Dancyger, Ken. The technique of film and video editing: history, theory, and practice, by Ken Dancyger. Focal Press, 2002. ISBN 9780240804200. 
  17. ↑ Monaco, James. The Encyclopedia of Film (en anglès). Perigee Books, 1991, p. 552. ISBN 9780399516047. 
  18. ↑ Amadour. «15 Minutes With Visionary Artist William Kentridge» (en anglès). LAmag - Culture, Food, Fashion, News & Los Angeles, 07-12-2022. [Consulta: 31 desembre 2023].
  19. ↑ www.oberon.nl, Oberon Amsterdam. «Anniversary of the Revolution (1918) - Dziga Vertov | IDFA».
  20. ↑ www.oberon.nl, Oberon Amsterdam. «The History of the Civil War (1921) - Dziga Vertov | IDFA».
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dziga Vértov
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dziga_Vértov&oldid=34123282»