Alfaquí

Alfaquí (de l'àrab الفقيه, al-faqīh, literalment ‘jurisconsult’, plural فقهاء, fuqahāʾ) és, entre els musulmans, un expert en jurisprudència islàmica (fiqh). A l'edat mitjana i als regnes cristians ibèrics, era el guia espiritual d'una aljama sarraïna o mudèjar, encarregat específicament de l'ensenyament religiós.^[1]

En el seu sentit general, el mot àrab significa ‘savi’, ‘aquell que té coneixement (fiqh) d'alguna cosa’.^[2] A mesura que fiqh va anar restringint el seu significat a la ciència de la llei religiosa o xaria, «alfaquí» va esdevenir el terme tècnic per referir-se a l'especialista en dret islàmic.^[3]

Abans d'aquest ús genèric com a jurisconsult, en el període de formació del dret islàmic i com a terme oposat a àlim, terme que, com alfaquí, també es pot traduir per jurisconsult o savi en dret, alfaquí definia el jurista especulatiu —que interpretava i definia nou dret— en oposició a l'àlim, que era un jurista especialitzat en els elements tradicionals de la llei religiosa —elements que, pel seu caràcter consuetudinari, no requerien l'especulació.

Aquests primers alfaquins dels primers temps de l'islam, anomenats mújtahids, ‘que s'esforcen’, ‘que practiquen l'ijtihad’, resolien segons el seu criteri particular les qüestions del dret basant-se en les quatre fonts de la jurisprudència islàmica —l'Alcorà, la sunna, l'ijmà i el qiyàs—, és a dir, aplicant, si ho creien necessari, el raonament intel·lectual, allà on les dues primeres i principals fonts, l'Alcorà i la sunna, no donaven una resposta satisfactòria.

Amb la consolidació de les quatre escoles jurisprudencials sunnites, els alfaquins deixaren «d'esforçar-se» i quedaren reduïts a la condició de repetidors del dret contingut a les principals obres de referència de cada escola. D'aquesta dinàmica en quedaren exclosos els alfaquins xiïtes, que mai han deixat «d'esforçar-se», de practicar l'ijtihad, per tal d'actualitzar el dret. Solament modernament, alguns alfaquins sunnites, inspirats pel reformisme islàmic liderat per Muhàmmad Àbduh, han reobert l'ijtihad o esforç per tal d'adequar el dret a la realitat islàmica canviant.

A més del significat principal de jurisconsult, el mot àrab al-faqih en algunes regions ha servit per anomenar al mestre d'una kuttab o escola alcorànica «bàsica», així com un recitador professional de l'Alcorà. Entre algunes comunitats sarraïnes de la Corona d'Aragó i del regne de Castella, l'imam de la mesquita era anomenat alfaquí,^[4] tot i que també eren comuns altres noms com el de sabasala.^[5]

Finalment, vinculat a l'àrab al-faqih i, de vegades, com a sinònim d'alfaquí-jurisconsult, existeixen el terme mutafàqqih, «un estudiant de dret», així com una persona amb amplis coneixements de dret i un alt grau de competència jurisprudencial és anomenada mújtahid —com els primers grans juristes «innovadors».

• Bramon, Dolors. Obertura a l'islam. Barcelona: Cruïlla : Fundació Joan Maragall, 2001. ISBN 8466102396.